Ahir vam acomiadar Bernat Capó i vaig haver d'assumir la responsabilitat de parlar per molta gent que hauria volgut dir-li alguna cosa. Tanmateix, també vaig pensar que Bernat tenia alguna cosa a dir-nos en el moment en què, com ell deia, "quan s'acaba, s'ha acabat". Aquestes van ser les meues paraules i les seues, que vaig llegir:
"Familiars, amigues i amics de Bernat, hi ha persones que sembla que han de ser eternes, que no desapareixeran mai, i aquest és el cas de Bernat Capó. Però permeten-me abans de començar que els transmeta també el condol en nom d’Acció Cultural del País Valencià, entitat de la qual Bernat ha estat soci des de la fundació, i de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, que el va nomenar Soci d’Honor l’any 2001. Probablement tinc també el privilegi, concedit per la família, d’adreçar-me a vostès en nom i representació de molts dels tantíssims amics del món de la cultura a què fa referència Bernat en el document d’última voluntat que acabem d’escoltar. Moltes gràcies, però ja poden imaginar-se com hauria desitjat que aquest encàrrec haguera tardat moltíssims anys a arribar.
Voldria, si m’ho permeten, defugir la repetició dels elogis al fill predilecte de Benissa, al titular de la Biblioteca Municipal i al Llorer d’Or de la Universitat d’Alacant, que hem escoltat en els darrers mesos, per no remuntar-nos a actes més reculats de lliurament d’honors i distincions a l’home bo que ara ens deixa.
Encara consternat per la trista notícia, ahir al matí, vaig anar a cercar el document d’última voluntat que Bernat havia tingut l’amabilitat de donar-me fa molts anys i el vaig llegir. Ell era un home de conviccions, “cabut”, sincer i honest, i havia pensat en tots els detalls del moment que ara hem de viure. Com acaben d’escoltar, escriu Bernat al que havia de ser el seu primer escrit pòstum:
“A aquells que vulguen recordar-me, els pregue que, de tant en tant, agafen un llibre qualsevol, dels que jo he escrit, i passen una estona lliurats a la lectura. Serà el millor homenatge que puga rebre. La memòria és el cel dels escriptors.”
Aquest era Bernat i així vol ser recordat. No és, per tant, moment per al protagonisme dels seus amics escriptors, volem fer-li “el millor homenatge”, el que ell volia, i obrir-li la porta del cel de la memòria. Avui les paraules han de ser les seues.
I començaré aquest retrat de “Bernat per ell mateix”. Vostès reconeixeran de seguida la procedència del que llegiré:
“Sabeu què és un rossinyol? És un ocell poc corrent en aquestes terres, xicotet, té les plomes de color pard en l’esquena, blanquinoses al ventre i la cua de color castany. Es distingeix dels altres per l’extraordinària bellesa del seu cant que no pot ser igualat per cap pardalet. I té una altra virtut, la més important, i és que estima tant la llibertat i amb tant fervor que prefereix la mort a l’esclavitud, encara que aquesta supose un cert grau de comoditat i el menjar segur. En això s’assembla a alguns homes, anomenats idealistes per la gent, que quan els lleven el seu bé més preuat perden la il·lusió i deixen que aquesta es vaja extingint, lentament, inexorablement. No oblideu mai que els sers vius naixen lliures i lliures han de morir.”
I no podem passar per alt el Bernat Capó oral, que Laura Soler ha recollit esplèndidament en un llibre recent, intitulat Conversa amb Bernat Capó. Té, de nou, la paraula, el nostre escriptor:
“Jo sóc l’anecdotari en persona i també tinc una anècdota respecte d’això [la llengua]. Sempre he sigut un poquet precipitat… La meua dona diu que hauria de pensar amb una miqueta més de calma, però jo conteste de seguida i s’ha acabat. I si he ficat la pota, doncs mala sort. […]
Allà al col·legi [a les Escoles Pies de València], hi havia un tipus que, al pati, quans ens ajuntàvem els de la Marina i parlàvem valencià, sempre venia i ens deia: ‘Estáis ladrando. No hay que ladrar’. I nosaltres no li fèiem gens de cas. Però un bon dia estem a classe de física i química (això no se m’oblidarà mai!) i el professor ens dóna la classe i després fa un sermó —que no li tocava perquè no era frare, era un professor…— Ens explica per què no havíem de parlar valencià. I jo amb tota naturalitat i innocència li dic: ‘Però si vostè és d’Orba!’. No sé què em va dir, però el que es pot comprovar és que vaig fer els set cursos de batxiller i l’única assignatura suspesa en el meu expedient va ser eixa. Massa casualitat, no?”
I parlant dels seus amics, Bernat conta com va conèixer el canonge Espasa. Diu:
“[L’arquebisbe] el va desterrar a Dénia [val a recordar que el pare Espasa era director del Col·legi Sant Tomàs de Villanueva, a València]. Va buscar totes les argúcies per a traure-se’l de damunt. […]
La presentació que li van fer de mi al pare Espasa —perquè el pare Espasa era el que mantenia les reunions dels dissidents, d’allà, de l’escola, i això ho sabia molt bé l’arquebisbe (però clar, no podia actuar)— va ser memorable. Allà manàvem nosaltres amb el pare Espasa. Em presenta Vicent Ventura i diu: ‘Espasa —perquè a ell no li hem dit mai ni pare, ni el nom, ni res; era ‘Espasa’— et presente una figura nova. El volem moltíssim. Vegem si t’entens amb ell. Bernardito Capó… Però no creu en Déu. I el pare Espasa diu: ‘Les seues raons tindrà’. És una meravella, això.”
I acabe. Vostès reconeixeran amb què:
“Jo no renunciaré a l’esperança. Des del llostrejar fins al capaltard i a la nit, sempre, sense importar-me el temps que haja passat, no deixaré d’escorcollar el blau del cel, els núvols viatgers, els arbres verds d’ombra plaent, els barrancs i fondals, cridant a la lluna i als estels, al vent i als ocellets matiners: On ets Gigi?”
Moltes gràcies.
Estic segur que Bernat, ara, com nosaltres, ploraria."
Va ser increíble! De veres! Molt emocionant! Gràcies!
ResponElimina