 |
| Elvira Cambrils |
A Elvira Cambrils, companya
Quan em van dir que havia de parlar avui, estava segur d’una cosa: a Elvira no li agraden els elogis, ni mesurats ni desmesurats. Per això no li’n faré cap ni un.
I encara faré una cosa pitjor: destrossar un poema que segur que li agrada per a dir el que vull dir. No haver-me convidat a parlar, sinó. Canviarem les persones gramaticals del poema, el punt de vista i l’ajustarem al nostre propòsit:
A l’atzar agraïm tres dons:
que hages nascut dona,
de classe baixa
i de nació oprimida.
I la teua manera de ser
tres voltes rebel.
que hages nascut dona,
de classe baixa
i de nació oprimida.
I la teua manera de ser
tres voltes rebel.
Tres voltes rebel i una sola manera, la coherent, que es podria resumir en la formulació d’un sol objectiu, com a molt dos: trobar la felicitat i compartir-la.
Trobar la felicitat des de la teua condició de dona, explorant la trajectòria de dones com Maria Cambrils i de tantes altres amb noms ficticis i històries reals que ens han ensenyat la dignitat.
Tobar la felicitat pel camí. Sabem per tu, Elvira, que la felicitat potser és un viatge i, anant “cap a”, la trobem.
Elvira, la dona viatgera que ha respirat el Mediterrani per a anar a Sicília, a l’estret de Messina, a les illes gregues i ha conegut ítaca per ella mateixa de la mà del seu rei més famós i del poeta o rapsode que el va portar per totes les illes i per totes les mars, ens ha ensenyat que saber “sentir” ens humanitza, i quan en els seus relats ens ha posat davant un accident geogràfic, un paisatge, una aventura o un personatge —marginat o no— ens ha fet escoltar-los dir: “mira’m amor”; i en la mirada, en la mirada atenta i solidària, hi ha el germen de la felicitat.
En el seu viatge incansable, Elvira ha construït una metàfora més d’Ítaca, que sense deixar de ser el que és per a la humanitat sencera, per a Homer, per a Kavafis, per a Shiller, per a Lluís Llach, és també la nostra Sérifos particular.
Amb Elvira, Sérifós esdevé la metàfora de la felicitat, però no oblidem que sense rebel·lia no hi ha Sérifos possible. “Tot el que tinc per ballar amb tu” és un títol per a parlar molt, però només faré una pregunta: Com podem expressar la felicitat millor que amb un ball? Un ball són els cinc sentits posats a jugar i només els feliços són capaços de jugar.
I he dit abans que la seua manera coherent d’assolit el seu objectiu és “compartir” la felicitat. Ho fa dins el seu àmbit personal i familiar, amb el seu poble mitjançant el treball continuat i un compromís cívic inqüestionable, ho fa amb els amics, amb les companyes i companys de treball i amb els alumnes.
Els darrers dies he sentit dir per Pego: “Ara se’n va Elvira”. I jo dic: “No, Elvira no se’n va. Fixeu-vos només en tot el que ens deixa.”
No li digueu “bon vent i barca nova”, que això es diu als qui volem que se’n vagen i que no tornen mai més, digueu-li:
“Bon viatge pels guerrers, que al seu poble són fidels.”
I pregueu:
“que el camí sigui llarg, que siguin moltes les matinades d’estiu” que entre en un port —i torne a estrafer el vers— que els seus ulls ignoraven i que vaja a ciutats per a aprendre dels que saben.
Si fem això, després serà més fàcil que ens trobem en una Sérifos nostra i mirem què ens haurà portat Elvira del seu nou i volgudament llarg viatge. Torne al poeta: “articles excel·lents, corals i mareperles, ambres i ebens, tota mena d’olors voluptuoses”. És a dir que, sàvia com haurà tornat, més sàvia encara, seguirem dient que Elvira és la professora que hauríem volgut tenir i la companya que ens agrada tenir.
Res no haurà canviat, després de cada viatge seu. Elvira no serà mai la nostra professora, però continuarà sent la nostra companya i amiga, la nostra col·lega en el sentit més ampli de la paraula.
Benvinguda al club, molta sort i bon dia.
